EL MODERNISME

Pels volts del 1880 comencen a aparèixer a Catalunya un conjunt d'actituds culturals noves caracteritzades, totes elles, per una voluntat clara de modernització. El nucli ideològic més representatiu d'aquestes noves actituds és la revista L'Avens (1881-1884), des d'on es promourà una ciència, una literatura i un art essencialment "moderns".
L'Avens ha passat a ser L'Avenç. Aquest canvi de grafia en el nom de la revista no és casual sinó que tenia una intenció determinada.
Es tracta de la primera mostra d'una campanya de reforma lingüística, l'impuls i la justificació de la qual són plenament modernistes: convertir el català en una llengua moderna capaç de ser usada com a vehicle lingüístic normal en totes les manifestacions d'una societat desenvolupada.
Els modernistes són plenament conscients de la necessitat d'una única gramàtica unànimement acceptada, element imprescindible per a fer del català una llengua de cultura.
El Modernisme sorgeix com a moviment a l'entorn del 1892, quan tot un conjunt de grups renovadors, que actuen en el món de l'art, la literatura, la música, etc., s'articulen al voltant d'un mateix programa. La revista l'Avenç, en la seva segona etapa (1889-1893), és la plataforma més influent, ja que promou tot el que siguin iniciatives innovadores.
Jaume Brossa publica un article a L'Avenç el 2 d'agost de 1892, que titula precisament "Viure del passat". Aquest article representa el punt de partida del Modernisme i hi apareix una frase emblemàtica que esdevindrà el lema del moviment: "A èpoques noves, formes d'art noves."
A "Viure del passat" queda ben definit el que el Modernisme hauria de representar:

1. El desig de demostrar que la literatura catalana podia arrenglerar-se amb la més moderna avantguarda intel·lectual europea. Una voluntat decidida, doncs, d'arraconar la Renaixença.
2. La voluntat d'acostar-se a la més pura actualitat europea
3. La voluntat de posar-se al dia i d'aconseguir una cultura amb llengua pròpia però amb esperit cosmopolita.
La majoria dels models que els modernistes proposen (romàntics autèntics redescoberts, simbolistes, prerafaelites) tenen un tret en comú: tots coincideixen en el rebuig de la seva societat.

Victor Català és l'autora més important del Modernisme.

Víctor Català va néixer a l'Escala, al 1869 i va morir al 1966. Pseudònim de Caterina Albert i Paradís.
Féu temptatives com a escriptora des de molt jove, però no es donà a conèixer fins a el 1898, essent premiada als Jocs Florals d'Olot pel monòleg La infanticida i el poema El llibre nou. Com a poeta publicà El cant dels mesos (1901) i El llibre blanc (1905). Com a autora de teatre escriví peces tràgiques, recollides als volums Quatre monòlegs (1902) i Teatre inèdit (1967). Però on realment excel·lí fou en el terreny de la narrativa.

La seva narrativa es pot dividir cronològicament en tres etapes. La primera abasta els anys 1902 al 1907, durant el quals publicà Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), i la novel·la Solitud (1905). Després dels atacs dels noucentistes contra els modernistes, el 1918 reprèn la seva producció amb la novel·la Un film (3.000 metres), publicada el 1920, La mare Balena (1920), Marines (1928) i Contrallums (1930). La tercera etapa s'inicia després de la superació de la guerra i de la mort de la seva mare, amb Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). El conjunt de la seva obra narrativa correspon al que s'ha anomenat "naturalismerural" o "ruralisme”.

Víctor Català, va sentir l'atracció del costat ombrívol de la vida. La majoria dels seus personatges estan marcats per la fatalitat i l'erotisme turmentat és freqüent en la seva obra.
En tota l'obra de Víctor Català sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, a la seva marginació per raons de sexe.
En general, parteix de la realitat quotidiana i no confia mai a elements abstractes, ni ideològics, ni, òbviament, al naturalisme positivista el destí dels personatges. La presència de l'amor, del dolor o de la solidaritat en la misèria esdevé una via de salvació.

SOLITUD
L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel·les modernistes és una història d'auto-construcció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial, el seu marit es un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal·liar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa.

El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.Pot ser, l'únic aspecte amorós que hi ha és que Mila s'enamora d'un pastor de 64 anys.
Solitud és una novel·la plena de símbols. L'únic que té aspecte eròtic és el símbol del sant Ponç, el patró de l'indret, que és representat per una figura que desperta en la protagonista sensacions contraposades de sensualitat i santedat, un sant d'aparença burleta i profana, barreja d'elements sagrats i sensuals. Els símbols de la doble sexualitat són el “ventràs de dona grossa” ( atribut d'embaràs i de sexualitat femenina), i també, el peu llarg, “penjant i punxegut”, que sembla sobreafegit, que li surt per sota de les vestidures. A Solitud, la muntanya té formes de dona i es presenta amb connotacions sexuals.
Un altre aspecte d'erotisme, pot ser menys o no tant, és la violació a la Mila del pastor cap al final de la novel·la.

"Veié una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i l'alenada roent de la fera."