GENERACIÓ DELS 60

A finals de la dècada del 1960 sorgeix una nova generació literària nascuda després de la guerra civil. Han viscut els canvis sòcio-polítics de la postguerra i les conseqüències de la revolució francesa del 68.
Les seves preocupacions se centren generalment se centren en la lluita contra la dictadura franquista i en el rebuig de la moral burgesa.
Serà una generació inicialment rebel que es reflectirà en els seus llibres, el canvi d'usos amorosos, en la línia del que se solia anomenar revolució sexual.

Una autora destacada va ser Montserrat Roig.

Montserrat Roig va néixer a Barcelona l'any 1946 i va morir al 1991. És llicenciada en Filosofia i Lletres. Va escriure novel·les i contes, que anava alternant amb reportatges i articles periodístics, i va presentar i va dirigir diversos programes de televisió, mitjà en el qual excel·leix com a entrevistadora, sobretot d'escriptors de generacions precedents.
El 1970 guanyà el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, que li obre les portes a l'edició comercial. Precisament s'assabenta que és guanyadora d'aquest premi quan, hores abans de la nit de Santa Llúcia, el 13 de desembre del 1970, juntament amb un col·lectiu d'intel·lectuals i artistes, participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l'anomenat "procés de Burgos", que condemnarà a mort, sota la ratificació de Franco, uns membres d'ETA.
Ella mateixa defineix aquesta experiència amb les paraules següents: "Vaig entrar a Montserrat com a 'llicenciada' i en vaig sortir com a 'escriptora'". La seva segona novel·la, El temps de les cireres, que reprèn el fil d'alguns dels personatges de la primera, Ramona, adéu, guanya el premi Sant Jordi de 1976. El 1977 obté un important ressò amb un rigorós llibre documental sobre Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l'Holocaust i que és guardonat amb el premi de la Crítica Serra d'Or (1978). Publica L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), després d'una estada de dos mesos, convidada per Edicions Progrés de Moscou per elaborar un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. Fa també de columnista de la premsa diària en diferents mitjans i es vincula públicament a la lluita per la condició de la dona.
Va treballar en diferents feines editorials, entre les quals la de la confecció de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i, del 1989 al 1990, va ser vicepresidenta de la Junta Territorial del Principat de Catalunya.
La seva intenció de dedicar-se professionalment a la literatura li fa alternar la narrativa amb l'assaig, la biografia, la crònica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, sense oblidar el teatre.
En l'amor, els seus personatges pateixen el cicle de amor-desamor. Les relacions amoroses estan condemnades al fracàs i, a més, la dona serà la principal perjudicada. El seu univers amorós serà destruït sovint per la barroeria del mascle. Un exemple de novel·la amorosa seria Ramona, adéu (1972)

RAMONA, ADÈU
Mitjançant la història de tres dones barcelonines que representen tres generacions d'una mateixa família, Ramona, adéu proporciona un mosaic històric i social de la ciutat de Barcelona entre finals del segle XIX i els anys seixanta del segle XX. La centralitat del gènere, i doncs la versió particular d'aquest passat que la novel·la ofereix a través de l'experiència femenina, evidencia els interessos personals i literaris de l'autora i la importància de la representació i la creació de la mirada i la narració de la dona en la primera etapa de la seva producció.
Ramona, adéu s'obre i es tanca amb un monòleg de Mundeta Ventura (la mare) que explica la seva experiència de dona embarassada a la recerca del marit poc després del bombardeig del Coliseum, en la Barcelona del març de 1938. Entremig, la narració alterna la història d'aquest personatge amb les de la seva mare i la seva filla. Són tres dones ben diferents i d'èpoques diverses i, no obstant això, comparteixen coses fonamentals: el vincle familiar, el nom (totes tres es diuen Ramona i tothom les anomena Mundeta), la importància de les relacions amb els homes, el pes decisiu dels fets històrics en les seves vides i, sobretot, el silenci en què viuen i la incomprensió mútua que les afecta. Les tres Mundetes no es coneixen realment entre elles, no se saben els secrets ni els sentiments, i aquesta incomunicació explica, les característiques de la realitat en què viuen i com la viuen.

Mundeta Jover, l'avia, de posició benestant, elegant i romàntica, es casa de ben jove amb Francisco Ventura. Però aquest col·leccionista de papallones mediocre, pusil·lànime i que li escriu versos dolents en castellà, aviat decep les seves expectatives. Aleshores, la jove se centra en les atencions que li dedica un estudiant, estrictament sexual (i forçat), li suposa un daltabaix físic i moral que la sumirà en la culpa de l'adulteri i en el desencís definitiu del seu ideal sentimental. La nena que té més endavant, grisa com el seu pare, no fa sinó confirmar la buidor de la vida de Mundeta Jover. El dietari que escriu entre el 6 de desembre de 1894 (dos dies abans del seu casament) i el 2 de gener de 1919 (data de la mort del marit) permet resseguir-la amb els seus propis mots sobre el rerefons de la història: la bomba del Liceu, la Setmana Tràgica, la Gran Guerra...

Mundeta Claret, néta seva, és una jove de la Barcelona dels anys seixanta que veu la seva àvia com una persona serena, sàvia i forta. A pesar que té més oportunitats que les dones que la precedeixen (accedeix als estudis superiors), que està políticament compromesa i que viu teòricament alliberada de les cadenes tradicionals del seu sexe, l'existència d'aquesta tercera Mundeta està igualment marcada per la infelicitat. No s'entén amb la família, i a la universitat tampoc no troba el que necessita. La relació amb en Jordi Soteres, un dels líders destacats de la facultat, no deriva en el compromís que ella voldria; i la lluita politicosocial tampoc no la satisfà, perquè en el fons defensa teories que no sent i s'adona que ella i els seus companys no aconseguiran canviar el món. Per això finalment ho abandona tot, en una primera comprensió de la realitat ben dolorosa i, tanmateix, més honesta.

La seva mare, Mundeta Ventura, és una ingènua que no s'adona de res (el dia que es proclama la República, per exemple, només està pendent de la xocolata amb melindros que s'està perdent). Tímida i vergonyosa, s'enamora d'un jove sensible i estrany i hi té relacions sexuals just abans que ell se suïcidi incapaç de suportar el que ha viscut amb els Fets d'Octubre de 1934. Vet aquí el secret que sotmet aquesta dona a la tirania de Joan Claret, el marit especulador que l'anul·la completament.

Aquest és un fragment de Ramona, adèu.

Abans de conèixer en Jordi es consumia per acabar amb la seva
virginitat. Era una nosa que l’enutjava. Al pati de la universitat se’n parlava tot el
sant dia —i això que encara ningú no vivia sota la influència del maig francès—
i, a les qui ho havien aconseguit, els agradava de proclamar als quatre vents la
seva superioritat. L’acovardia haver de confessar que mai no havia fruït de cap
contacte, d’aquests que penetren, dins el seu cos. Havia començat a sentir
l’impuls roent i irreconciliable del sexe als Caputxins, tres anys abans, quan
imaginà parelles que s’arreplegaven dins l’escenari o que s’arraulien damunt
plecs de periòdic, als racons més foscos i freds dels passadissos monacals, i
feien l’amor. La febre dels seus disset anys, una febre ignorant i covarda,
l’aturava a reflexionar sobre l’autenticitat dels seus pensaments. Qualsevol
ombra sospitosa li semblava dos cossos que s’abraçaven, qualsevol soroll era
el panteix de la vitalitat afortunada. La nit del nou de març de 1966 representà
per a aquells qui la saberen viure amb lucidesa, l’instant no recuperable,
suprem, en què s’ajunten els anhels més primaris i obscurs amb la voluntat de
reafirmar-se col·lectivament.