TROBADOR I JOGLARS

Començaré per els trobadors i joglars, dins de l'època medieval.

La poesia trobadoresca es dona sobretot en els segles XII i XIII i s'escriu en llengua provençal.
Cal distingir en aquesta època el significat de dues paraules que en els nostres dies s'usen sense cap matís diferenciador: poeta i trobador.

El primer era aquell que escrivia poesia en llatí, en canvi el segon ho feia en una llengua romànica.
Per alguns trobadors la seva tasca literària, normalment escassa, era simplement un ornament de la seva personalitat, de vegades una arma política i en canvi per altres era una professió de la qual vivien.
Malgrat les diferències socials, sempre trataven de considerar-se entre ells com a iguals perquè compartien una mateixa activitat, encara que fos amb finalitats diferents.

En general, tots tenien una bona formació. S'ha de destacar que estaven subjectes a crear paraules i música dins d'uns motlles estrictes de mètrica i versificació que no podien improvisar.
Gairebé tots havien estudiat el trivi (gramàtica, lògica i retòrica) i el quadrivi (aritmètica, geometria, música i astronomia).

Habitualment no eren els propis trobadors qui recitaven o cantaven les seves composicions, sinó que aquesta era una feina per als joglars. Podríem dir que el trobador era l'autor i el joglar l'intèrpret.
Hi havia joglars que realitzaven activitats molt diverses, des de cantar els temes dels trobadors a fer jocs de mans, acrobàcies, etc.

Hi han generes trobadorescos, sobretot de temàtica amorosa, però també podia centrar-se en aspectes polítics, morals, literaris, etc.

Els gèneres trobadorescos amb temàtica amorosa són aquests:

CANÇÓ

Els trobadors expressaven els seus sentiments a través de la cançó.
El seu tema central és l'amor: l'amor cortès (o fin'amor) que participa dels aspectes socials i espirituals de l'època medieval.
Així l'amor té el mateix significat que als nostres dies, però també cal afegir-li'n un altre, que és el d'aliança (pacte, favor), és a dir, que el trobador intentarà aconseguir a través de la seva relació algun tipus de tracte beneficiós en l'aspecte material.
La dona és casada, ja que únicament d'aquesta manera adquireix categoria jurídica.Sovint se l'anomena midons (masculí: el meu senyor) i el trobador és l'om / hom. D'aquesta manera es reprodueix la situació pròpia del vassallatge.

L'amor trobadoresc exigeix discreció ja que la dona cantada és casada. Els personatges que intervenen normalment, a més del trobador, són:
- El gilós (el marit) del qual cal evitar les sorpreses i les ires.
- Els lauzengiers (tafaners, aduladors, calumniadors), que per tal de fer mèrits estan disposats a contar la més breu possibilitat d'infidelitat de la senyora.
Per no descobrir els amors, el trobador designa la dama amb un senhal (pseudònim) que sol figurar al final del poema. Els senyals i alguns dels personatges anteriors també poden aparèixer en els sirventesos, albes, i altres composicions.

Encara que no sol aparèixer de forma explícita, a les cançons hi sol haver una gradació en l'actitud i les característiques de l'enamorat que, si ho penseu, no estan tant allunyades del procés amorós que pot tenir lloc en l'actualitat:
- Fenhedor (feignaire) (tímid): no s'atreveix a dirigir-se directament a la dama.
- Pregador (pregaire) (suplicant): la dama li dóna ànims per expressar el seu amor.
- Entendedor (entendeire) (enamorat tolerat): la dama li dóna penyores d'amor.
- Drutz (amic, amant). Plenament acceptat per part de la dama (literàriament es dóna poques vegades aquesta situació, encara que és el personatge protagonista de l'alba).

ALBA
Descriu el disgust dels amants, que havent passat la nit junts, han de separar-se al matí per por a ser sorpresos pel marit (gilós) o els lauzengiers. Intervé també en aquesta composició el personatge del gaita (guaita) que és l'amic que ha romàs vigilant i que s'encarrega d'avisar que, en fer-se clar, ha arribat l'hora de la separació. De vegades els amants s'enfaden amb ell perquè els avisa abans d'hora ja que diuen que no ha dormit i té ganes de deixar la vigilància.

PASTOREL·LA
Aquesta composició tracta de la trobada al camp d'un cavaller amb una pastora a la qual intenta seduir. Es tracta d'una composició dialogada, amb un llenguatge agut i viu, que no correspon a una situació real, poden aparèixer localitzacions geogràfiques identificables, és inventada pel trobador.
El tractament que es fa de la figura de la pastora és molt respectuós i sovint ella mostra major enginy que el cavaller a l'hora de resoldre la situació compromesa en què es troba.
Hi sol haver dos desenllaços:
- La pastora fa fora al cavaller, de vegades mitjançant el seu enginy, de vegades amb l'ajuda familiar. (és el més habitual).
- Alguns cops el desenllaç queda obert, és poc clar.

TENÇÓ
Debat entre dos trobadors en el qual cadascú defensa allò, que en qualsevol aspecte, creu més just o està més d'acord amb les seves preferències. La temàtica és variada, pot ser amorosa o sobre la manera de fer poesia, etc. Algun cop la tençó és fingida.

PARTIMENT O JOC PARTIT
El trobador que parla primer planteja un problema, una situació, que té dues solucions i es compromet a defensar l'alternativa contrària a la triada pel seu interlocutor. No es tracta, doncs, de defensar la veritat sinó de manifestar l'enginy, l'agudesa personal.
Normalment la temàtica és amorosa, com en aquests dos plantejaments:
1-Quan ha de sentir més pena l'enamorat: si mor l'estimada o si li és infidel?
2-Què és preferible: gaudir dels favors de la dama sense que ningú ho sàpiga o bé que la gent cregui que en gaudeix sense que sigui veritat?

Un trobador conegut va ser Guillem de Cabestany.
Va ser un trobador especialment famós per la seva vida, de la qual no es coneixen gaires detalls contrastables. És un dels trobadors que millor van saber expressar els sentiments de l’amor cortès. La poesia d’amor cortès va iniciar una manera nova de tractar la relació amorosa entre un home i un dona.

No se sap gaire de la seva vida, però bona part de la seva fama prové del fet que se li va atribuir al protagonisme la llegenda del cor menjat.

Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que confina amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que s’anomenava mis senyora Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, fer i orgullós.
I Guillem de Cabestany amava la dama per amor i sobre ella cantava i feia les seves cançons. I la dama, que era jove, alegre, gentil i formosa, l’estimava més que res al món. I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com a home iracund i gelós, va inquirir el fet i va saber que era veritat, i féu guardar a la seva dona.
I cert dia Ramon de Castell Rosselló es va trobar passejant amb Guillem de Cabestany, que anava sense gran acompanyament, i el va matar; li va fer extreure el cor del cos i li féu tallar el cap; i féu portar el cor a casa seva, i així mateix el cap; i féu rostir el cor i condimentar-lo amb pebre, i el féu donar a menjar a la seva esposa. I quan la dama l’hagué menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: “Sabeu què és el que heu menjat?” I ella digué: “No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa.” I ell va dir que era el cor de Guillem de Cabestany allò que ella havia menjat; i, perquè ho cregués millor, féu portar el cap davant d’ella. I quan la dama va veure i va sentir això, va perdre la vista i l’oïda. I quan tornà en si, digué: “Senyor, m’heu donat tan bon menjar que mai més en menjaré cap altre.” I quan ell ho sentí, va córrer amb la seva espasa i va voler donar-li al cap; i ella va córrer cap al balcó i es va deixar caure daltabaix, i així va morir.
I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la notícia que Guillem de Cabestany i la dama havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat a menjar a la dama el cor de Guillem de Cabestany. Va haver-hi gran tristesa per totes les comarques; i la queixa va arribar davant del rei d’Aragó, que era senyor de Ramon de Castell Rosselló i de Guillem de Cabestany. I anà a Perpinyà, al Rosselló, el féu prendre i li va treure tots els seus castells i els féu enderrocar, i li prengué tot quant tenia, i el ficà a presó. I aleshores féu recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els féu portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l’església; i féu dibuixar sobre el monument com havien estat morts; i ordenà que per tot el comtat de Rosselló tots els cavallers i les dames els celebressin aniversari cada any. I Ramon de Castell Rosselló morí a la presó del rei.