ROMANTICISME I RENAIXENÇA

El Romanticisme és el moviment cultural que predominà a Europa des de finals del segle XVIII i durant el segle XIX. Significà una renovació profunda en molts aspectes, sobretot en la literatura.
El romanticisme es manifestà a Catalunya amb la Renaixença, cap a la segona meitat del segle XIX. Però el Romanticisme que va viure el país va ser de tall conservador, amb la qual cosa la major part de la literatura amorosa del segle XIX és d'una castedat absoluta. En el sentit popular, el romanticisme, a la literatura catalana no va ser gaire abundosa.
Les principals característiques del romanticisme són les següents:

-Exaltació de la natura. Hi ha un rebuig per l'artificialitat de la civilització. La natura i el paisatge són considerats idonis per representar l'estat d'ànim de l'artista.
-Exaltació de l'individu com a ésser únic. Es dóna culte als homes i dones excepcionals, al geni. Destaca la fe en la "bondat natural" dels homes.
- Exaltació del sentiment i el món emotiu. Es produeix una victòria de la fantasia i el sentiment sobre la raó.
- Exaltació dels valors culturals i nacionals. Neix un gran interés per l'època medieval, per la recerca de les arrels culturals.

La Renaixença es va donar cap a la segona meitat del segle XIX amb l'impuls incial del Romanticisme. Durant aquest període es dugué a terme la recuperació de la llengua i la literatura catalanes. El moviment, tot i ser bàsicament literari en els seus inicis, van ser polítics fins a convertir-se en una font pel catalanisme.

La publicació (1833) de l'ocasional poema d'Aribau "La pàtria" ha estat considerada (tradicionalment) com l'origen de la Renaixença.
A mig segle XIX, la Renaixença s'identifica ja amb el redreçament cultural català.

ELS JOCS FLORALS
La projecció popular de la Renaixença s'aconseguí, en part, amb la restauració dels Jocs Florals de Barcelona al 1859 (concurs literari al), els quals comptaren amb el prestigi d'un reconeixement públic notable, van ser reproduïts en molts altres indrets del país i prengueren el caràcter d'òrgan suprem de la Renaixença.
La temàtica dels jocs florals gira entorns els següents elements:
- Pàtria, que desvetlla la personalitat d'un país que veu en la seva llengua el símbol més important d'identitat nacional.
- Fe, difícilment mostra conflictes entre déu i els homes, més aviat expressa els sentiment religiosos del poeta.
-Amor, és tractat des d'una perspectiva romàntica, caracteritzada per connotacions melangioses, doloroses o bé tràgiques.
Havia tres premis: l'englantina d'or per al millor poema patriòtic; la viola d'or i argent per al millor poema de tema religiós; i la flor natural per al millor poema Amorós. Qui obtenia els tres premis era proclamat Mestre en Gai Saber.

Els Jocs Florals:
- Van impulsar la literatura de la Renaixença.
- Van normalitzar la vida cultural catalana.
- Van donar a conèixer autors de gran importància. Es van convertir en una cerimònia clàssica i van propiciar un tipus de poesia repetitiva; els temes preferits eren les evocacions històriques, la visió idealitzada de la terra i del seu passat, la identitat lingüística. Un model de llengua literària amb trets rurals i arcaïtzants, i l'estil és típicament romàntic.
- Creació d'un públic assidu al consum literari en català.
- Aparició d'una infraestructura editorial en català.
- Dotació de prestigi social a la cultura en català.
- Aparició de noves generacions de poetes i prosistes.
- Promoció dels diversos gèneres literaris.

Els autors més destacats en la Renaixença són Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.

Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles, el 17 de maig de 1845 i va morir a Vallvidrera, el 10 de juny de 1902. És un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes, i el màxim exponent de la Renaixença.
El 1870 s'ordena sacerdot, però contrau una malaltia i li recomanen que viatge, aleshores, s'embarca com a capellà del vaixell del marquès de Comillas i viatja durant dos anys a través de l'Atlàntic.
Durant aquest viatge escriu el seu poema èpic L'Atlàntida, acabat en 1876.

L'any 1880, per haver guanyat tres premis als Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber.
L'obra verdagueriana té el mèrit d'haver creat una retòrica, ben personal i solida, que ha servit de base a poetes i escriptors posteriors. Verdaguer sap com arribar al poble.
L'obra de Verdaguer pot dividir-se en dos grups:

POESIA ÈPICA
Es caracteritza per grans descripcions èpiques a l'entorn de la natura com a tema central, a partir de la qual elogia la pàtria i el paisatge de Catalunya. Les dues grans obres d'aquest període són L'Atlàntida i Canigó.
POESIA LÍRICA
La temàtica es divideix en tres apartats: poesia religiosa, profana i patriòtica. Els temes profans són cultivats per l'autor en la seva època de joventut i mostren el goig dels sofriment i la tragèdia interior del poeta. El tema religiós, el més abundant, denota un misticisme rialler, plàcid i tranquil, vinculat per una poesia apassionada i espontània. I per últim, el tema patriòtic, contactarà amb estructures èpiques que lligaran la idea de pàtria verdagueriana amb la idea renaixentista de revalorització de la Catalunya medieval.
L'obra més significativa de Verdaguer en el tema amorós és Jovenívoles (1925), un conjunt de poesies inspirades en el cançoner popular, que conté 33 poesies, són romanços d'un caràcter narratiu en tercera persona.

JOVENÍVOLES
Jovenívoles és un conjunt de poemes lírics i narratius de tipus amorós, format per 35 poemes amatoris de joventut i pel poema llarg, de gairebé dos cents versos, 'Amors d'en Jordi i na Guideta'. Foren escrits entorn del 1865. Romangueren ocults al públic lector fins que, vint-i-tres anys després de la mort del seu autor.
Verdaguer coneix a fons les vivències, el medi i la psicologia dels protagonistes i, fins i tot, en certs poemes s’entreveu informació sobre experiències viscudes pel seu jove autor.

Àngel Guimerà va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 1845 i va morir a Barcelona el 1924. Va ser un Dramaturg i poeta. És l'únic dramaturg català del segle XIX que traspassa fronteres a escala europea. Comença la carrera literària amb la poesia.
El 1871 va fundar juntament amb d'altres companys el setmanari La Renaixença, del qual va ser secretari de redacció i director.
Va participar diverses vegades als Jocs Floral i és proclamat Mestre en Gai Saber (1877) i presideix els Jocs Florals de Barcelona (1889).
El tret diferencial de la poesia guimeriana és que explica fets, que és argumental, narrativa i no pas abstracta.
Els seus temes són tractats des d'una perspectiva èpica, que els atorga un to de grandiositat i espectacularitat fora del corrent. Àngel Guimerà
La seva producció literària es divideix en tres etapes:

- Primera etapa. De l'any 1879 fins al 1890. Obres que destaquen en la primera etapa son "Mar i cel" i "El fill del rei".

- Segona etapa. De l'any 1890 fins a l'any 1900. Les obres més importants d'aquesta etapa són: "Maria Rosa", "Terra baixa" i "La filla del mar".

-Tercera etapa. De l'any 1901 fins a l'any 1911. Les obres que més destaquen de la tercera etapa són "Jesús que torna" i "Alta i blanca".

Les seves primeres obres són escrites en vers i amb una estructura de cinc actes. Més endavant són escrites en prosa i en tres actes.

MARIA ROSA
L'obra de Maria Rosa, escrita per Àngel Guimerà al segle XIX, és una de les obres més representatives d'aquest autor, amb una temàtica amorosa i dramàtica.
La passió amorosa, expressada en moments de sensualitat intensa, té un paper fonamental en els personatges principals de l'obra.
En Marçal expressa el seu desig de possessió de la Maria Rosa amb una forta associació entre el foc i la passió.
En poc espai es concentren un munt d'elements de forta intensitat eròtica: el vespre, homes i dones, la dansa, el foc, l'humor, l'extensió d'un membre, la penetració d'un suc vermell, el xiscle, la relació violenta.
L'erotisme que s'estableix entre la Maria Rosa i en Marçal duu al desig de possessió mutu, un desig de possessió insaciable que actua de motor en l'obra.
La història no només es centra en el tema amorós, també hi ha components sociològics que reforcen aquests conflictes amorosos, la manera d'estimar-se que tenen en Marçal i la Maria Rosa està condicionada a tot el que passa al seu voltant.
En conclusió, Maria Rosa és una obra de teatre dramàtica on es combinen elements socials amb una passió amorosa entre dos triangles amorosos, amb tòpics eròtics, símbols i metàfores.

Aquests són dos fragments de Maria Rosa on es pot veure l'erotisme:

Maria Rosa: Que la nit passada vaig somiar...que en Marçal era el meu marit, i que el tenia al llit, al meu costat, al lloc de l'Andreu [...] Ell no ho sé que hi ha vist en mos ulls que ara al plegar, com que ja fosquejava, de cop m'ha agafat pel cos i m'ha volgut estrènyer! [...] que aquell refrec i aquell alè que sentia eren els mateixos del somni! I ja ho saps tot: que fins avui he pogut fugir d'en Marçal, que m'encén tota, que em xucla com la serp... que no se per què em sembla que hi ha en ell un mal home; i amb tot, me hi aniria com...si jo tingués molta sed i ell fos l'aigua!
(ACT. II, esc. II)

Marçal: [...] jo me la mirava ficant-me per un brut d'esbarzers i de gatoses: me punxava tot jo; però hi era a propet i ella al torrent, arremangada de braços, agafava la meva brusa, la meva samarreta... tot; i ho rebregava i rebregat ho ficava a l'aigua que corria, i ho tornava a treure, posant-hi el sabó, cobrint-ho de bromera, pegant-hi fort a sobre, escorrent-ho, amanyagant-ho, sense donar-se'n, com si fes postures. I jo, que bèstia, eh? Gosava com si fos dintre.
(ACT. III, esc. IV)